A l'acte polític de cloenda de la Festa Avant 2011 hi va haver dues intervencions, per una banda la de la camarada
Adriana Sabater, responsable de Dona del PCC, membre de l'executiu del Partit i que fins al 2007 va ser membre de l'executiu de la Joventut i la d'en
Joan Josep Nuet, secretari general del PCC.
Sense voler menystenir
la intervenció d'en Nuet, vull posar especial èmfasi en la intervenció de l'Adriana, ja que a posteriori, llegides les dues amb deteniment la seva l'he trobat més incisiva en mostrar la capacitat que te el capitalisme de fer-nos discutir a l'esquerra sobre obvietats enlloc de tirar a la una endavant.
I dic això per que he discutit moltes vegades els temes de gènere i de la necessitat d'aquesta lluita, primer des del desconeixement i amb el temps amb la discussió amb camarades en la comprensió de tot l'
embolao i els darrers anys en capgròs defensor de la necessitat de que a la Joventut i també al Partit hi hagués discussió i discurs sobre el tema.
M'agrada molt la intervenció de l'Adriana per que demostra que
el roig no és ple sense lila, i que el lila no arriba molt lluny si no és amb roig.
Intervenció de la responsable de Dona del PCC, Adriana Sabater a la Festa d'Avant:
Camarades, amigues i amics,
Amb aquesta temperatura de l’hora de la migdiada, m’han encarregat que intervingui a la Festa Avant i jo assumeixo el repte per allò que diuen... disciplina de partit. Tot i que sóc conscient que em toca parlar perquè compleixo dos requisits molt buscats per fer de ponent: que sóc dona i que sóc jove... circumstancialment. Amb tot, no he acceptat per cobrir una quota sinó perquè les dones del PCC fa temps que volem estar presents a tot arreu, a totes les esferes del Partit i a totes les seves expressions.
La gent que vam néixer ja dins aquesta democràcia, hem crescut amb l’extensió del pensament únic que el capitalisme és EL sistema econòmic possible, el menys dolent, i pensar en alternatives no té sentit, en el millor dels casos és simplement utòpic. Aleshores, per a què organitzar-se? Doncs perquè estem veient que el capitalisme s’imposa a la democràcia, asfixiant qualsevol aspiració a una democràcia plena. Els grans poders financers condicionen decisivament el funcionament de l’espai econòmic i social, mercats i economies senceres.
Aquest sistema se sustenta en l’explotació de la classe treballadora, i aquest model únic imperant del patriarcat se sustenta en l’opressió de les dones. Però les persones som capaces d‘organitzar la nostra existència en societat d‘una manera més justa: organitzar-nos com a dones dins el partit comunista no és una opció, és una necessitat per construir l‘alternativa.
ROIG AMB LILA
Les feministes del PCC portem temps indignades amb una societat que ens oprimeix i sabem que el roig no és ple sense lila, i que el lila no arriba molt lluny si no és amb roig. Per això seguim apostant pel treball col·lectiu davant l’individualisme tan estès, el campi qui pugui d’anar buscant-nos precàriament la vida per trobar cadascuna i cadascun les seves sortides particulars a les dificultats amb que anem ensopegant pel camí. Necessitem l’espai de dones dins el PCC per compartir reflexions, per formar-nos i debatre plegades, perquè al nostre partit les inquietuds de totes les treballadores i treballadors hi tinguin cabuda.
Les dones feministes i comunistes estem orgulloses de portar aquestes dues etiquetes allà on anem, ja que estem convençudes que la lluita obrera per avançar cap a un altre sistema econòmic on el centre no siguin els diners (és a dir, superar el capitalisme) i la lluita feminista perquè els patrons masculins deixin de ser al centre (és a dir, superar el patriarcat) és aprofundir la democràcia, transitar el camí cap a una democràcia real que anomenem socialisme. En canvi, els governs europeus, espanyol i català, protagonitzen una deriva neoliberal i, sota el pretext de fer front a la crisi econòmica, opten per polítiques que atempten contra els drets de les dones.
EL GOVERN DELS MILLORS?
En contra de tota lògica democràtica, i fins i tot econòmica, els líders europeus s’aplanen davant les exigències del sistema financer internacional i s’obliden de les necessitats de les ciutadanes i ciutadans que els han escollit, que anem perdent poder de negociació i la capacitat de controlar els espais socials i econòmics on les nostres vides es desenvolupen. Sense recursos materials ni drets universalment garantits, ens veiem obligades a acceptar acríticament les condicions que se’ns imposen a totes les esferes de la vida, començant pels mercats de treball formal i informal.
A Catalunya vivim un canvi d’etapa a partir de les darreres eleccions al Parlament i les darreres eleccions municipals: partits obertament racistes i sexistes han guanyat espais a les institucions democràtiques i les noves administracions han acabat amb les polítiques encaminades a enfortir la condició de les dones com a ciutadanes de ple dret, després d’un cicle de govern d’esquerres que havia obert línies de treball interessants en aquest sentit.
Amb l’excusa de la contenció econòmica, les retallades dels pressupostos públics ataquen directament els drets de les dones i el nostre benestar: quan es redueixen les plantilles als serveis públics, les primeres afectades som les dones perquè som nosaltres qui treballem majoritàriament als serveis sanitaris, l’ensenyament, els serveis socials... D’altra banda, retallant aquests serveis es redueix la protecció social i a moltes dones se’ls multiplica el treball no remunerat, ja que han de quedar-se a casa tenint cura de les persones malaltes, les persones grans o les criatures.
La lluita per una societat lliure de violències masclistes ja no és una prioritat per al govern de la Generalitat. Quan més ho necessitem assistim a la degradació d’aquestes polítiques públiques i a la desaparició de programes que pretenien donar una resposta integral a aquest fenomen. Avui s’estan vulnerant els drets de ciutadania de les dones recollits a la nostra legislació.
La desaparició de la Direcció General d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball representa un menysteniment de la lluita contra les discriminacions per raó de gènere en aquest àmbit. Qüestions com la bretxa salarial, les dificultats per a l’accés, la promoció i el manteniment d’un lloc de treball digne són cabdals per assolir la igualtat efectiva d’homes i dones i haurien d’estar presents a l’acció de govern i dotades dels recursos necessaris.
La desactivació del Pla Estratègic de Gestió i Usos del Temps a la Vida Quotidiana suposa també un pas enrere per a la construcció d’un model social amb un repartiment equitatiu del temps i la corresponsabilitat entre dones i homes.
Allargar l’edat de jubilació també ens afecta de forma especialment severa, ja que les dones encara acostumem a tenir una vida laboral més irregular. En definitiva, qualsevol atac a l’estat de benestar castiga directament les dones.
D’altra banda, les retallades tenen un impacte indirecte en el benestar de les dones, doncs quan el Govern decideix eliminar despeses anomenades inútils, resulta que el primer que cau és el finançament de recerques, estudis, publicacions que permeten analitzar i treure a la llum quina és la situació actual de les relacions de gènere, quins comportaments i quines maneres de pensar fan que la nostra societat funcioni d‘aquesta manera. Això vol dir retallar el coneixement científic que pot orientar l’acció política cap a la transformació social. Cal l’anàlisi de l’impacte de gènere de les polítiques públiques per trencar la inèrcia d’invisibilització i de desigualtat estructural que patim les dones.
No volem que se’ns tracti com a víctimes i només se’ns tingui en compte a les polítiques assistencials. Tampoc volem ser considerades un col·lectiu més: som la meitat de la societat i som plurals, formem col·lectius diversos a quin més precari (les dones joves, les dones immigrades, les dones amb discapacitats...), però no acceptem que la normalitat es continuï mesurant amb paràmetres masculins.
SENSE LES DONES NO HI HA REVOLUCIÓ
Sense la participació de les dones no hi ha democràcia real, sense les dones no hi ha revolució, perquè no és possible pensar una societat diferent on la meitat de la població continuï discriminada. La revolució serà feminista o no serà, aquest camí cap a una societat justa, equitativa, solidària, no es pot fer sense la participació activa de les dones. Nosaltres hem d’encapçalar el canvi perquè en serem les més beneficiades, doncs ara som les més perjudicades pel capitalisme. Però no es tracta només d’això, es tracta també d’entendre que mentre el patriarcat segueix impregnant i configurant el pensament de dones i homes, avançar en els drets de les dones beneficia tota la societat, perquè la fa essencialment més justa.
Aquesta lluita és especialment complicada perquè no només es produeix als espais públics, sinó que afecta plenament les esferes privades de la vida, les relacions interpersonals. Quantes companyes sortim corrents en acabar una reunió per organitzar el sopar a casa? Hem pensat si les que militem ho podem fer perquè no tenim responsabilitats familiars? Per a nosaltres, les feministes, allò personal és polític. Alexandra Kollontai al segle XIX ja deia que les dones ens incorporem al mercat de treball no és suficient, que necessitem una revolució de la vida quotidiana, dels costums i de la relació entre gèneres.
En aquests moments de crisi el patriarcat aprofita per convèncer-nos que la nostra realització com a dones ha de passar per la maternitat, coartada perfecta per afeblir els nostres vincles amb el mercat laboral. Moltes dones joves encara renunciem al treball assalariat quan decidim ser mares o ens veiem obligades a retallar l’horari laboral perdent drets pel camí, amb les conseqüències consegüents. Nosaltres tenim molt clar que els treballs de cura són imprescindibles, però no poden ser només responsabilitat de les dones. Cal repensar les feines, els temps, els papers que volem jugar a cadascuna de les esferes del treball remunerat i no remunerat, perquè la importància de la feina assalariada ja la coneixem, però sovint oblidem que les tasques de cura són feines civilitzatòries essencials.
Cal un canvi en la lògica de funcionament que posi les persones al centre, amb polítiques que reconeguin el valor del treball domèstic, reproductiu i de cura, que fomentin l’ocupació plena i de qualitat, amb jornades de treball que permetin a les persones treballar per viure i no haver de viure per treballar, i amb governs que apostin per una fiscalitat justa per prioritzar les despeses socials, la sanitat i l’educació públiques i de qualitat, el dret a l’habitatge digne i polítiques de transferència de rendes universals perquè qualsevol ciutadana o ciutadà gaudeixi d’autonomia socioeconòmica per poder desplegar la seva forma de vida i construir la seva pròpia trajectòria vital. Hem de treballar perquè tot això que diem susciti complicitats i fomenti una presa de posició activa per part del major nombre possible de persones: construir una altra cultura, que doni lloc a una nova democràcia, només serà possible si confluïm amb tota la diversitat del conjunt de les esquerres i la pluralitat de moviments complementaris en l’acció política per la transformació social.
LES INDIGNACIONS
Les parets criden allò de “ens heu pres massa coses, ara ho volem tot“. A la lluita per l’empoderament o per l’enfortiment del poder social hem d’explorar les interseccions entre aquests projectes, crear sinèrgies, entendre la relació de necessitat que s’estableix entre tots aquests fronts oberts i el caràcter complementari de les nostres respectives experiències. Està en joc la nostra capacitat real d’incidència sobre la vida econòmica i social, la nostra capacitat d’emmotllar el món en que vivim, de crear-lo nosaltres, que ha d’estar universalitzada, totes i tots hi hem de tenir accés, i ha d’estar posada al servei de totes i tots, sotmesa a l’escrutini de tota la població.
Tot això sense deixar de banda que avui més que mai és important que les dones treballadores ens organitzem activament al Partit, al sindicat, estendre la indignació i mantenir la nostra capacitat d’indignació davant les injustícies, acompanyant-la també de compromís per evitar que les mobilitzacions massives siguin flor només d’aquesta primavera. Sabem que les veritables transformacions socials requereixen debat i reflexió col·lectiva, estratègies i tàctiques comunes, objectius concrets... organització, en definitiva. Per això no ens podem quedar mirant de lluny res del que passi a les places o als carrers, ja que bona part del que allà s’està debatent és el nostre ideari bàsic. Part de la nostra gent és a les places i, com a Partit, ens correspon sortir a trobar-la.
La Festa Avant ens ha de servir per reconèixer-nos i revifar les forces i els ànims per continuar la feina, continuar la militància. Espero que gaudiu molt la tarda i aquest vespre de Festa Revolució, jo acabo ja amb unes paraules d’aquestes que ens regala una jove indignada que potser us sona. Es diu Neus Català, que diu: "S'ha de lluitar sempre. La lluita és treball, la vida és lluita. És això el que et dóna tota la dignitat".
Aquest matí quan baixava cap a l'estació de tren, cosa que faig cada matí laborable des de fa 10 anys, he passat de nou per la Plaça Santa Anna i he notat dins meu una sensació de buidor. La buidor de la plaça St. Anna, la plaça més cèntrica de Mataró, ella tota feta de ciment, sola, buida, sense vida. Sense la vida que ha sigut tenir una acampada 40 dies, si 40 dies a la Plaça.
es; 40 dies on persones de diferents ideologies hem treballat plegades; 40 dies de conèixer gent de puta mare; 40 dies d'emoció, d'il·lusió, de creativitat, de dignitat; 40 dies alegres i combatius; 40 dies de de senyalar amb el dit els indignes; 40 dies de creixement personal i polític; 40 dies d'esforç col·lectiu per crear un món millor començant per Mataró; 40 dies de moltes més coses però sobretot d'un inici d'un camí dur i llarg que ens farà més fortes i lliures per que aquests 40 dies en siguin molts més!
